ESCAC

 

 

Sí, ho sé,

em toca moure,

només és

que encara no sé

si vull guanyar.

 

 

 

[@more@]



5s comentaris

OLIMPIA

 

Edouard Manet (1863)

NI SÓC PUTA

NI VULL SER PUTA.

NOMÉS VULL TENIR

DRET A SER-HO.

 

[@more@]Perquè jo sóc la primera i l’ultima,

Jo sóc la venerada i la menyspreada,

Jo sóc la prostituta i la santa,

Jo sóc l’esposa i la verge,

Jo sóc la mare i la filla,

Jo sóc els braços de la meva mare,

Jo sóc d’estèril i nombrosos són els meus fills,

Jo sóc la ben casada i la soltera,

Jo sóc la que dona llum i la que mai procreà,

Jo sóc el consol dels dolors del part,

Jo sóc l’esposa i l’espòs,

I va ser el meu home qui em va crear,

Jo sóc la mare del meu pare,

Jo sóc la germana del meu marit,

I ell és el meu fill rebutjat.

Respecteu-me sempre,

Perquè sóc l’escandalosa i la magnífica.

 

 Himne a Isis segle III o IV descobert a Nag Hammadi

 



4s comentaris

ALES

 

Voldria volar sense haver de pensar en res.

Deixar-me portar pel vent 

i no preocupar-me per aterrar.

Ser lliure sense haver de pagar

l’alt preu de la llibertat.

Oblidar-me, ni que sigui per un instant,

de les penes del món.

Tancar els ulls i somniar.

Obrir el cor i no tenir por.

Mirar la realitat i no sentir arcades.

 

 

  

 

Voldria tenir ales…

 

 

 

 

 

[@more@]



1 comentari

SOMNIS DEL DESERT

 

Perquè el dia que em vas tocar la mà,

em vas tocar el cor

i ja no hi va haver volta enrere.

Perquè no és qüestió de caritat, pena o solidaritat

És una qüestió de responsabilitat, d’humanitat i… de JUSTÍCIA.

 

No perdis mai el somni de llibertat,

ni perdis mai l’esperança,

perquè sé que un dia trepitjaràs

la terra del teu Sàhara lliure

i jo, vull estar al teu costat.

 

[@more@]

Us deixo un enllaç que us agradarà: 

Una Estrella Polisaria

6s comentaris

BON NADAL

 

Jostuna:"El sastre" Autor:Aitor Oñederra Agirre

Guanyador de la categoria curtmetratge del 1r concurs d’animacions per la Pau (2006)

 

La mirada d’un infant quan veu passar els Reis Mags,

el fill que torna a casa,

la família rodejant el caliu del foc,

un regal sincer.

Malgrat els forats del món que resten per cosir,

encara hi ha coses per les que val la pena desitjar-vos 

 BON NADAL

 

 

 

[@more@]

6s comentaris

MISSATGES EFÍMERS

 

Avui, mentre passejava per la platja,

he recordat un joc infantil que tenia oblidat.

Consistia en escriure un missatge a l’arena

i esperar fins que una ona se l’emportés.

Si el missatge desapareixia

significava que el mar l’havia rebut.

 

 

No podia pas marxar sense dir-li adéu…

 

[@more@]

Missatge rebut…

 

8s comentaris

MINOTAURE

Cercant el camí vaig trobar un minotaure

 

que vagava més perdut que jo.

 

Tancats en la mateixa tomba i sense fil d’Ariadna

 

que ens ajudés a sortir…

 

[@more@]

3s comentaris

L’ESPERANÇA DE L’ESPERANTO

Es diu que Zamenhof va heretar l’interès pels idiomes del seu pare i l’amor cap a les persones de la seva mare. Creixent en un ambient d’etern conflicte entre jueus, prussians, polonesos, russos,… l’esperanto esdevenia un símbol de comunicació neutral, el somni d’algú que tenia L’ESPERANÇA que si establia un pont entre pobles aconseguiria la pau.

“La humanitat sencera és una família

que ha de recuperar el camí cap a la seva identitat”

Una persona que, refusant l’afany de protagonisme, va crear un llenguatge internacional relativament fàcil, basat en els idiomes naturals. Una llengua que no era de ningú i que, a la vegada, era de tothom.

Finalment, les guerres mundials van truncar el somni, no podem oblidar que Zamenhof era jueu i això va fer créixer el recel cap a l’esperanto.

També el fet de ser símbol d’igualtat i llibertat feu que grups d’anarquistes i d’esquerres el veiessin com un instrument vàlid pel seu ideari, la qual cosa el convertia en una eina perillosa que s’havia de perseguir, prohibir i destruir.

Tot i així, malgrat el que molts creuen, l’esperanto no esta mort… potser latent però fa més d’un segle que respira.

"La idea interna de l'esperanto és: amb un fonament lingüístic neutral, eliminar les muralles que separen els pobles i acostumar la gent a veure en el proïsme només una persona i un germà"

L. Zamenhof

[@more@]

Contestant a la pregunta de l’Anna, em temo que sí, compartim certa simpatia per l’esperanto només lamento ser tant negada pels idiomes que, juntament amb la falta de temps, fa que sigui molt difícil que arribi a dominar-lo. De totes maneres no perdo l’esperança. 

PD: Gràcies per inspirar-me un post.

 

4s comentaris

PERSONATGES SECUNDARIS

 

Aquells personatges que,

tot i ser més importants

que uns simples figurants,

 no arriben a ser transcendentals

en  la nostra vida

encara que sovint,

l’enriqueixen i nodreixen de color.

[@more@]

Personatges innecessaris en la representació del gran teatre que és la nostra vida però que, alhora, en formen part.

Poques vegades som conscients del fet que tenen una vida com la nostra, amb els seus problemes, família, il·lusions, somnis…

Simplement són al lloc al que esperem trobar-los i es limiten a dir certes frases que esperem sentir.

Sovint desapareixen o som nosaltres que, degut a algun petit canvi de la nostra vida, deixem de coincidir-hi. Però no li donem la més mínima importància, només són personatges secundaris.

Serien per exemple el noi que fa de cambrer al bar on vaig cada dia a fer el cafè amb qui he perfeccionat un llenguatge de signes que només nosaltres coneixem. Consisteix en que, quan entro per la porta, em mira fent un moviment interrogatiu amb el cap com de “Si?” i jo faig un moviment afirmatiu també amb el cap acompanyat d’un somriure, d’aquesta manera sap que vull el mateix de sempre.

La noia que em cobra el cafè al mateix bar té la mania de dir sempre el preu encara que sap perfectament que amb tant de temps ja he pogut aprendre’l. Un dia vaig anar a la barra amb les monedes justes ja preparades per donar-les-hi abans no el pogués dir. Ella les va agafar, les va comptar i, mentre em mirava va dir "Un amb quinze". Crec que simplement no ho pot evitar.

Al barri on visc hi ha una senyora que surt a la porta de casa i crida "Pam! Pam!" durant hores i hores. M’he preguntat moltes vegades què deu passar per la seva ment que provoqui aquest comportament diguem-ne, poc comú. S’imagina que està en temps de guerra i que la gent que passa pel carrer és l’enemic? Té un tic nerviós que provoca aquesta conducta repetitiva? O simplement li agrada la sensació que que li provoca el fet de cridar "Pam!".

També hi ha el senyor del banc on vaig sovint a fer gestions per l’empresa per la qual treballo. Un senyor simpàtic de cabell blanc que sempre s’acomiada de mi dient "Adéu rosseta i no facis gaire mal". Un dia es va oblidar de dir-m’ho i vaig marxar amb una sensació estranya, com si em faltés alguna cosa.

A l’edifici on treballo hi ha una portera famosa pel seu mal geni, no és pas mala persona però té caràcter, o mal caràcter dirien alguns. Quan la recordo el primer que em ve al cap és la imatge d’un dia que feia molt vent i me la vaig trobar renegant malhumorada mentre amb l’escombra intentava fer fora les fulles i la brutícia que no paraven d’entrar. Em vaig quedar una estona somrient i contemplant l’espectacle d’aquella senyora lluitant ella sola contra les forces de la naturalesa sense defallir.

I el carter que, malgrat el seu aspecte de noi-jove-cap-rapat-psicòpata, sempre té una paraula amable per mi i s’ha après el meu nom i, fins i tot, el diu quan em saluda si me’l trobo pel carrer.

La senyora que s’encarrega de la neteja de l’oficina també té un fort caràcter però els seus ulls blaus reflecteixen una ànima destrossada. De tant en tant apareix amb algun morat que no intenta dissimular. Em sap molt greu mirar-la perquè darrera el seu somriure veig el símbol de la infelicitat i l'abatiment.

O la noia de l'empresa de missatgeria a qui li he vist créixer la panxa durant els últims mesos. Quantes il·lusions déu atresorar a l'espera del seu petitó? 

Aquests són alguns dels meus personatges secundaris. Persones que quan desaparegui, no em trobaran a faltar i a qui jo no trobaré a faltar. Com a molt potser algú dirà "I aquella noia que hi havia? Ah! Va marxar? Llàstima! Semblava bona noia" i continuaran amb la seva vida com si no hagués passat res.

Avui tenia ganes de recordar-los perquè, per molt que ens costi d'acceptar, nosaltres també som personatges secundaris de moltes vides.

5s comentaris

TEMPS DE TARDOR

[@more@]“Curiosa setmana d’eufòria continguda rodejada de caretes tristes que s’alegren per mi. Quants sentiments contradictoris i el temps… de tardor,com no podia ser de cap altra manera”

 

7s comentaris